En els darrers temps sentim parlar molt d'ètica global, que serien aquells paràmetres ètics irrenunciables per assolir una societat de la convivència. Darrera de tot això apareixen idees com la dignitat de les persones (és a dir, el mínim respecte per a l'ésser humà i la protecció per a les minories), la responsabilitat (que significa assumir les funcions), l'aprenentatge d'un pensament crític (que comporta reflexió sobre les pròpies actuacions), la solidaritat (que engloba la justícia, la democràcia, la tolerància, l'equitat...) i moltes altres idees – valors que podríem dir-ne universals en estar-hi pràcticament tothom d'acord.

Totes elles tenen en comú el fet que el més important i urgent de tot és compartir. I per fer-ho i entendre-ho, l'educació, l'ensenyament, l'escola i sobretot la pròpia família hi tenen un paper cabdal.

En tot cas, el primer d'aquests valors que cal ensenyar i ser-ne exemple des de la família és el de la responsabilitat. Una definició inicial de responsabilitat podria ser: la qualitat d'assumir les pròpies accions i omissions amb tot el que això comporta. Garantir, per tant, el que cal fer.

Però hem d'anar més enllà: hem de reflexionar-ne les conseqüències i ensenyar que -humilment- tot depèn d'un mateix. Que les coses surtin bé depèn d'un mateix. Que el dinar  sigui a taula, depèn d'un mateix. Que ho tinguem tot apunt per marxar quan havíem decidit fer-ho, depèn de tots els membres de la família, de cadascun d'ells.

Ensenyar això necessita unes bones dosis d'esperança i bon humor i una ocupació – preocupació per la possibilitat de no assolir l'èxit pretès. En definitiva: educar vers l'autonomia responsable del nostre fill.

Per fer-ho, ens pot ajudar saber què  ens caldrà conèixer, saber, distingir, ensenyar quina és la responsabilitat de cadascú. La nostra, pares, és l'educació per fomentar la implantació d'un nou tipus de persona, de societat, per fomentar el fet de compartir, per fomentar maneres de fer desinteressades, per ajudar a generar il·lusions, per assumir la part de responsabilitat col·lectiva que ens toca  viure.

Els pares som un important referent per a la vida dels nostres fills. Tenim a les nostres mans la responsabilitat d'educar en la responsabilitat; la possibilitat de ser un exemple. Deixarem perdre aquesta ocasió?