Qui som Dóna'ns la teva opinió Español

Accés usuaris registrats Usuari Clau

Recordar dades d'accés Registra't aquí!

Troba el que busques a familiaforum.net

Cerca per autor

Avui he vist plorar moltes de les meves clientes. Era un plor emocionat, profund, contingut... M'ha sabut greu. Es miraven les unes a les altres mentre cercaven mocadors de paper a les bosses i feien, alhora, tímids somriures de complicitat mostrant comprensió per qui compartia el mateix dolor amb elles. Cada any, per aquestes dates, contemplo el mateix espectacle des de la porta de la rostisseria... i cada any m'emociono de la mateixa manera! Ves!... què hi farem si tinc el negoci al costat d'una escola?... Cada any, entre maig i juny un munt de nens d' entre cinc i sis anys marxen, per primera vegada, de colònies amb els seus companys deixant un nombre considerable de mares i pares desemparats i plorosos que arrossegaran l'ànima durant dos o tres dies preguntant-se què estarà fent el seu petit o la seva petita per aquests móns de Déu. No tornaran a estar tranquils fins que no els vegin baixar de l'autocar plens de coses per explicar, suats, afònics i amb els genolls pelats. En una societat com la nostra, on tot evoluciona a gran velocitat, reconforta comprovar que hi ha coses que no canvien...i és que quan els meus eren petits passava exactament el mateix. Jo també vaig plorar, i ho vaig fer amb cada una de les primeres colònies dels meus fills. Generalment, les motxilles estan preparades una setmana abans. La insistència de les criatures ha portat els pares a posar-ho tot en bosses amb etiquetes esclaridores i a fer un repàs del contingut de la motxilla una vegada i una altra... la lot!, sobre tot que no ens oblidem la lot!!... seria imperdonable! Això fa que durant set dies, aquell volum aparcat al bell mig del passadís els recordi als uns i als altres que s'acosta el moment de la separació... i, naturalment, la nit abans no dormen ni els fills ni els pares. Finalment, arribat el dia, van apareixent tots per l'escola on els esperen uns magnífics autocars que s'encarregaran de portar els nens i els mestres al destí. Els nens van tots amb gorra i porten enganxada a l'esquena una motxilla que en fa dos com ells. Les mares i els pares porten enganxat al cor un pes que en fa dos com la motxilla...i no porten gorra, però molts van amb ulleres de sol... Vostès em diran..."Apa!, Fina, què exagerada!!, també hi ha mares i pares que no ploren!!" ...i és veritat, hi ha mares que somriuen alegres, s'acomiaden dels seus fills convençudes que tot allò serà molt positiu per l'autonomia dels seus nens però veient les reaccions, els plors, les maneres de dir adéu jo em pregunto si és bo per l'autonomia de les mares i els pares. Vull dir que els grans es pregunten "què farà ell o ella sense nosaltres?" però més d'un petit segur que marxa pensant "què faran ells sense mi?"

 

enviar a un amic Imprimir

 
  

Política de Privacitat   |   Nota Legal   |   © 2011 FAMILIA FORUM