Qui som Dóna'ns la teva opinió Español

Accés usuaris registrats Usuari Clau

Recordar dades d'accés Registra't aquí!

Troba el que busques a familiaforum.net

Cerca per autor

Allò no m'agradava gens. Per què tothom s'entossudia en seguir-me anomenant Arnau, setmanes després d'haver vist la pel·lícula? Els dies immediats a 'l'estrena' ho vaig trobar natural, simpàtic, i fins i tot jo mateix ho potenciava en certa manera. Però que, un mes i mig després, els de casa volguessin que seguís responent al nom d'Arnau, com si tota la vida me n'hagués dit, començava a preocupar-me. La idea de filmar una pel·lícula va sorgir del pare del Roc, cinèfil empedreït, amb la intenció d'entretenir-nos les darreres setmanes d'estiu. Feia un mes i mig que estàvem de vacances, i havia arribat aquell punt de l'estiu en que un vagareja tot el sant dia sense fer res de profit, i comença a sentir que els seus pares diuen allò tan conegut de 'Mira com s'avorreix el nen, es nota que té ganes de tornar a l'escola'. El Roc, El Manel, el seu germà Guim i jo, formàvem un grup insepara-ble durant els mesos de juliol i agost. Per això, quan el pare del Roc, assidu participant als concursos de vídeos domèstics, ens proposà allò de la pel·lícula, el Roc i el Manel s'hi entusiasmaren, i jo i el Guim ens hi afegírem fàcilment a l'engrescament general. Per votació popular, decidírem que l'argument fos una barreja entre 'Indiana Jones' i 'Les aventures d'Espirou i Fantàstic', però a la catalana i amb quatre herois principals. Entre tots plegats vam fer l'esquema del guió, esbossant les escenes principals en les quals els quatre formàvem un equip d'aventurers que s'enfrontava als perills més impensats. Els personatges eren herois amb totes les de la llei, però no estaven tallats amb un mateix patró, sinó que tenien trets ben diferenciats. Immediatament sortejàrem amb paperets qui seria qui a la pel·lícula. Al Manel, de caràcter més aviat impulsiu i despreocupat, li tocà ser el Robert, el cervell pensant del grup. El Guim que pecava més aviat del contrari, d'excessivament prudent i responsable, passà a ser l'Abelard, una cabra boja que sempre ficava els seus companys en aventures impensades. El Roc mantenia bastant la seva personalitat real perquè havia de fer d'Àlvar, el més jove del grup, molt imaginatiu i fantasiós, que sempre trobava el cantó còmic de les situacions que vivien. Pel que a mi respecta, el personatge que havia d'interpretar no podia allunyar-se més del meu tarannà habitual. Tot i que em costi de reconèixer, sóc més aviat poruc i mai prenc la iniciativa. Sempre deixo fer als altres, i així sé que mai no em podran retreure res. Em reca donar la meva opinió sobre les coses, perquè sóc molt tímid i penso que no em sabré explicar bé, i que se'm malinterpretarà. Per tant, gairebé sempre estic callat i, a casa, es freqüent que em preguntin si el gat se m'ha menjat la llengua. Quan vaig desplegar el paperet i vaig veure que m'havia tocat fer d'Arnau, em van pujar tots els colors a la cara. Com ja us estareu imaginant, l'Arnau era el líder del grup al film, era a qui tots demanaven consell a l'hora de prendre les decisions. Era valent, ràpid i astut. Se sentia segur de si mateix i, a més, xerrava pels descosits. No podia existir un caràcter més allunyat de la meva realitat. El meu orgull m'impedí demanar al Manel que em canviés el paper, perquè n'estava segur que el seu m'hauria resultat molt més senzill de fer. Però no, em vaig empassar les paraules que estaven a punt de sortir de la meva boca, i em vaig proposar fer una actuació que sorprengués a tot el poble. Ens ho passàrem pipa assajant i filmant. El darrer dia de la Festa Major passàrem la cinta a l'Ateneu de la localitat. Ningú no es va voler perdre l'estrena. Deixant de banda els, més que qüestionables, valors cinematogràfics, la pel·lícula oferia l'oportunitat que cadascú es veiés en la pantalla gran. Expressions com ara 'Mira amb quina cara he sortit!', 'Aquell, aquell que surt per darrera l'arbre, sóc jo!', 'Aquest és el menjador de casa, on van venir a rodar una escena' o 'Però que bé que actua el meu fill!', van ser habituals durant tota la projecció. Això si, i no està bé que jo ho digui, l'autèntic protagonista de la jornada vaig ser jo. Ningú es creia que hagués pogut ficar-me en la pell d'un personatge tan diferent a mi, i l'hagués pogut interpretar d'una manera tan convincent. Però, és clar, el cine és el cine, i la vida real és la vida real. Per això em va mosquejar tant que la meva família s'oblidés del meu nom autèntic i em seguissin anomenant Arnau. Potser pensaven que així em comportaria com el protagonista de la pel·lícula? Era un xic ingenu, però podia ser. De fet, havia de reconèixer que havia gaudit molt, deixant una mica de banda les meves pors i vergonyes, i comportant-me d'una manera tan diametralment oposada a la meva. I, per què no podia seguir comportant-me així? Això mateix semblava que volguessin dir-me els de casa amb aquella obstinació per cridar-me pel nom de ficció. Amb una mica de voluntat i esforç, vaig intentar petits canvis en la meva manera de ser. Sense deixar de ser introvertit, vaig aconseguir que no em semblés un abisme insalvable el fet d'haver de parlar davant d'un grup de gent i em mostrava més segur en les meves opinions. Tampoc no fugia, com feia abans, de les situacions desconegudes i, sense arribar a parlar pels descosits, m'adona¬va que m'estava tornant més enraonador. Els meus pares valoraren molt els meus afanys de millora. Però, quan realment em vaig adonar que havia aconseguit de ple els meus propòsits, va ser durant un dinar familiar en el qual la mare em picà l'ullet amb complicitat i em tornà a anomenar pel meu nom.... Per fi tornava a ser jo!

 

enviar a un amic Imprimir

  

Política de Privacitat   |   Nota Legal   |   © 2011 FAMILIA FORUM