|
|
|
|
A partir dels 13 o 14 anys alguns adolescents expressen de distintes maneres el seu malestar a l'escola i enfront de l'aprenentatge. L'avorriment i l'aclaparament envaeixen la seva experiència emocional. Estudiar pot acabar sent una estranya obligació sense sentit. Entendre algunes de les fonts d'aquests sentiments ens pot ajudar a trobar actituds i propostes que estimulin el creixement dels nostres menors.
|
En primer lloc, convé no confondre amb falta de motivació el que moltes vegades és per a l'adolescent una particular jerarquia de prioritats. El grup, els amics, els primers tempteigs en relacions de parella, etc. conformen tot un seguit d’experiències que ell necessita explorar i verificar com a exercici de noves identitats. Això pot captar-ho de tal forma que, en força ocasions, l'escola passi a un segon lloc. La reflexió i els límits seran aquí necessaris per part dels adults. Però la negociació serà més senzilla si reconeixem la legitimitat d'aquestes necessitats i no les confonem amb capritxos o infantilismes. Només des d'un sentiment d'identitat suficientment satisfactori, l'adolescent podrà anar assumint gradualment més responsabilitats.
L'aclaparament és un sentiment més complex. Si es fa molt feixuc, l'adolescent pot veure's obligat a desvalorar l'escola com a única manera d'escapar d'un intens malestar. L'aclaparament és una vivència d'exigència que desborda les nostres capacitats. Un model educatiu competitiu pot contribuir a això, igual que l'excessiva ansietat dels pares pel que fa al futur dels fills. D'altra banda, l'adolescent tendeix fàcilment a sentir-se atrapat i obligat per l'adult. Una de les ansietats prototípiques d'aquesta etapa evolutiva és la de quedar atrapat en la infància i no poder arribar mai a ser un adult competent. L'aclaparament pot arribar a provocar que l'adolescent visqui l'escola de forma paradoxal, com un lloc que no el deixa créixer, que l’atrapa en una espiral de fracassos i on només es queden els “nens obedients”.
Aprendre és dolorós perquè implica reconèixer la pròpia ignorància. I només resulta tolerable amb bones dosis d'autoestima, i amb molt de tacte per part dels educadors i la família. El tacte és ajudar a discriminar la ignorància del sentiment d’inferioritat perquè no resulti aclaparadora. També és respectar la llibertat del qui no vol aprendre. No es pot obligar a aprendre, però sí que podem incidir en les condicions per convidar els nostres joves a aprendre.
L'avorriment és el corol·lari d'aquesta falta de sentit en la qual pot acabar convertint-se l'escola per a alguns. I el seu antídot no és la diversió o l'eliminació de l'esforç. No es tracta de fer el camí més fàcil, sinó de fer-ho més interessant. El veritable antídot de l'avorriment és l'interès, la passió per les coses de la qual es deriva l'atenció, la sensibilitat, la cura i l'esforç. Per tant, pot ser pertinent que ens preguntem: què ens apassiona en aquest món?, perquè, en definitiva, això és el que podem ensenyar.
Per saber-ne més!
- BÁRCENA ORBE, FERNANDO – MÈLICH i SANGRÀ, JOAN-CARLES (2000): La educación como acontecimiento ético: natalidad, narración y hospitalidad. Barcelona, Edicions Paidós Ibérica, 206 pp.
- VAN MANEN, MAX (1998): El tacto en la enseñanza: el significado de la sensibilidad pedagógica. Barcelona, Edicions Paidós Ibérica, 232 pp.
|
|
|
|
|
|
|
Qui som
