Salvador Cardús, en el seu llibre “El desconcert de l’educació” afirma el següent: “si em pregunten quin és, avui, el principal problema de l’educació, no en tinc cap mena de dubte: que no transmet esperança en el futur” .Deixeu-me afegir a aquesta idea que el presentment, no surt als diccionaris és a dir, la necessitat dels adolescents i joves de viure intensament allò immediat com un valor absolut, configura una realitat definitòria del moment actual. Les famílies i també les escoles ens trobem amb joves a qui sembla no importar el futur. De vegades, les seves respostes quan se’ls planteja com orientar els seus estudis i professions no són gens fermes, i  -en el pitjor dels casos- no en volen ni parlar.

Les reaccions refractàries a parlar del futur (i de retruc, del compromís que s’ha de fer per  assolir quelcom) poden ser conseqüència de com ho plantegem nosaltres mateixos, pares i educadors; de la societat del benestar, que ho facilita gairebé tot, i de la situació del mercat laboral, el qual és tremendament precari i canviant.

No obstant, tot i que hem de fer-nos càrrec d’aquestes circumstàncies, tan diferents de les que segurament vàrem viure nosaltres, no podem oblidar que el futur professional i la conseqüent independència econòmica i social dels nostres fills i alumnes és un fet segur i desitjable. Com sempre, el paper dels adults ajuda a fer camí.

Un suggeriment en aquest aspecte és fer-nos conscients d’allò que  transmetem i com. Parlem als nostres fills de la feina que ens ocupa? Saben on treballem, amb quins companys compartim la jornada laboral? Els hem explicat algun cop com vàrem decidir ser el que som, quin sentit té per a nosaltres el treball i la feina concreta que fem? Expliquem a l’hora de la sobretaula les anècdotes del dia? Els hem expressat la satisfacció que sentim quan hem assolit algun objectiu especialment difícil? I què els diem de la il·lusió, dels projectes en els quals invertim temps i esforços?

Un altre vessant és la valoració explícita de les seves pròpies potencialitats i l’admiració vers elles. Quan el reconeixement és sincer, l’adolescent se sent estimat en profunditat i –gairebé sense voler- fa créixer allò pel qual està fet, allò que l’omple com a persona. Moltes vegades, la vocació per determinades professions neix d’activitats prèvies d’aprenentatge, de lleure o de voluntariat que han llaurat el camí cap a la professionalització.

En la mesura del possible, és feina nostra facilitar-los la tasca: l’equilibri entre la proximitat afectiva i la llibertat d’escollir els ajudarà, i la confiança en les seves capacitats, encara més.