|
|
|
|
La vida és un seguit de deures. Alguns vénen imposats des de fora. D’altres, hem d’aprendre a imposar-nos-els nosaltres mateixos a fi que el nostre pas pel món resulti fructífer. Però els deures s’han de fer per responsabilitat, no perquè ho mani algú.
|
Amb els deures dels fills passen coses curioses: hi ha pares que, davant el desinterès del seu fill, el declaren gandul i el castiguen. D’altres, intenten fer-lo complir a base de sermons inacabables i inútils o posant-se a fer els deures amb ell. Hi ha pares que no suporten que el fill porti a casa una mala nota i, per evitar-ho, s’apunten també a ajudar-lo, a supervisar-li la feina o a corregir-la. N’hi ha que arriben a fer els deures ells mateixos i, després, estan contentíssims si el mestre valora el treball “del fill” amb bona nota i ho expliquen amb orgull. Se’n sentirà també satisfet, el fill, o captarà que és una nota totalment immerescuda?
Què es pot estar promocionant, amb aquesta manera de fer?
• Si la intervenció paterna o materna és excessiva, s’està beneint el camí de la mentida.
• En qualsevol cas, se li està creant una dependència que més tard serà molt difícil de desfer i que el pot portar a necessitar tota la vida algú que l’ajudi, el corregeixi o faci les coses per ell.
• Tot això pot dur el menor a no poder-se sentir ell mateix i a no poder encarar les pròpies dificultats amb un mínim de seguretat i confiança.
• Com que gairebé sempre tot plegat va envoltat de discussions, retrets i un clima tens, no es facilita el gust per l’aprenentatge, per anar adquirint coneixements amb l’esforç personal i per obtenir-ne una genuïna satisfacció.
Una cosa que els pares han de saber és que tota criatura mínimament sana dels del punt de vista psicològic, té una gran curiositat i un interès natural per aprendre i que no hi ha nens ganduls ni mandrosos. Si la mandra es converteix en una actitud constant, podria ser que el nen tingués algun tipus de problema que caldria consultar amb l’especialista. Si aquests problemes no s’atenen de la manera adequada, per moltes hores que passin fent-li fer deures, i ben sovint barallant-s’hi, no resoldran res. Ben al contrari, les dificultats s’incrementaran i se’ls complicarà cada vegada més la relació familiar.
Quan ens trobem amb algun d’aquests casos de “ganduleria”, el que observem és que el fill ha delegat inconscientment en els pares la seva necessitat i el seu desig de fer aprenentatges i que els pares, també inconscientment, ho han assumit. Així, mentre els deures són una de les majors preocupacions dels pares, el fill no sent la més mínima necessitat de preocupar-se’n.
Si els adults no se n’adonen, van quedant atrapats, tots plegats, en un cercle viciós de vigilància, persecució, càstigs i neguits que no sol conduir-los a res de bo.
|
|
|
|
|
|
|
Qui som
